Estudis racials de Vallejo-Nájera apunten l'herència parasitària judeo-aràbiga a la raça hispànica

De Wiki
Revisió de 17:04, 26 juny 2018; Ell (Discussió | contribucions)

(dif) ←Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova→ (dif)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

FITXA 0153

Narració dels fets

DESCRIPCIÓ Any 41 - Vallejo-Nájera, psiquiatra oficial del franquisme, amic d'en Franco, i autor d'estudis racials juntament amb els nazis, publicà a l’article "Características raciales del comunismo", que hi havia races propenses al comunisme, mentre que d’altres, com l’ària n’eren quasi immunes. Per aquest fet calia polítiques racistes. Referit a la raça espanyola escribia «...recibió la raza elementos parásitos hebreos y árabes, que continuaron adheridos a ella, no obstante el exilio de judíos y moriscos. Hoy como durante la Reconquista, luchamos los hispano-romano-godos contra los judeos-moriscos. El tronco racial puro contra el espúreo» - recollit sense referència al llibre Tempesta (2015)


CONSEQÜÈNCIES Atès que a Espanya "no hi havia jueus", no es promulgaren lleis especials com a l'Alemanya i l'Itàlia, però això no impedí que es fes una depuració per a netejar la raça espanyola de les impureses (p.e. [1]) que, segons gent com en Vallejo-Nájera, l'impedien (p.e. [2] i [3]) tornar a bastir un imperi, l'obsessió feixista, recollida en milers de discursos i articles. L'investigador Antonio Polo Blanco ho descriu així: "La raza hispánica, renovada y selecta, podía ser capaz de demostrar al mundo hasta dónde podía llegar con un control social en el que los psiquiatras tenían papel protagonista." El mateix General Franco expressa seves intencions en una entrevista a un diari italià: "Vamos a salvar a la Patria que se hundía en el mar de la disociación y de la degeneración racial"

Que no hi haguessin lleis o decrets no vol dir que no hi pogués haver instruccions (de la mateixa manera que succeí amb l'Archivo Judaico: els llistats de jueus espanyols [4], convenientment destruït quan la caiguda de l'Eix). En Franco mateix havia manifestat la necessitat de netejar la societat, a finals de la batalla de l'Ebre (Fitxa 0299), com també en Queipo de Llano (Fitxa 210)

D'aquesta voluntat de depurar la societat espanyola eixiren diverses accions:

  • Fracassat el sollevament militar, els feixistes precisen un territori a la península feixista que els serveixi de base per a la seva "Reconquista" ([5], [6], [7], etc. Notis el matís ètnic-religiós del terme Reconquista, totalment clar en declaracions com les de Fal Conde:"Defendemos la unión nacional,amenazada por el separatismo catalán y el separatismo vasco; hacer respestar a toda costa la Religión; eliminar de España el veneno marxista. Y bajando un poco la voz añade: Sabe usted muy bien que España expulsó a los moros de Europa, salvando así la Cristiandad; la salvó por seguna vez, aplastando a los musulmanes en Lepanto; el tercer peligro de Europa es, indudablemente, el peligro comunista..." [8]). Després de conquerir unes bases territorials a la península mitjançant una guerra-llampec (al llibre La guerra total en España es descriu l'ocupació andalusa de la següent manera:"...El estilo de la guerra en el sur fue colonial, con las capitales cumpliendo su papel de fortines donde la raza blanca pudo asegurarse y a continuación extender su control por el resto de territorio ocupado por los indígenas... La plantilla del sistema de guerra colonial de Marruecos se aplicó en toda Andalucía Oriental y Extremadura: avances rápidos en territorio enemigo con objeto de hacer duros escarmientos entre los poblados indígenas insumisos...Los milicianos republicanos no eran considerados como soldados, sino como salvajes armados a los que se podía y debía exterminar..."), es passa a una guerra lenta, per a desesperació del aliats alemanys i italians. Aquest ritme alentit de la guerra permet afavorir l'extermini de l'enemic. S'explica així al llibre "GOBIERNO DE LAS POBLACIONES EN EL PRIMER FRANQUISMO (1939-1945)", de l'Antonio Polo Blanco: "...El planteamineto médico-biológico, de fundamentos claramente darwinistas, impregnaba la táctica militar en el desarrollo de la guerra civil y en la inmediata posguerra. Era la ingeniería social aplicada a la táctica y la estrategia militar la que fundamentará el triunfo de una raza desde su lugar no privilegiado de partida por su impureza étnica. De esto último se había dado prueba suficiente, según los teóricos franquistas, por el «abismo» al que un apoyo popular a un «mal gobierno republicano» habñia llevado al conjunto de los habitantes del país. Sólo la mermada calidad del substratum hispánico podía justificar que las fuerzad de una raza se hubieran tenido que utilizar, indefectiblemente, para la defensa de la propia supervivencia, en el exterminio de la propia raza; sólo el poder vivificante de la lucha por el exterminio de la patología social que asolaba la raza hispánica podía justificar la volutaria dilación del fin de la guerra...".
  • les grans matances extrajudicials als territoris conquerits amb escassa lluita armada, ço sense la neteja ocasionada per la guerra (especialment a les zones d'Andalusia, Extremadura o Mallorca ocupades a l'inici de la guerra, o el País Valencià al final de la guerra). A Còrdova, més d'un any acabada la guerra encara passaven camions plens de presoners per a ser afusellats en algun racó.
  • afusellaments sense judici.
  • judicis sumaríssims i sense cap garantia, sovint amb pena de mort com a final
  • confinament a presons i camps de treball, que no deixaven de ser una versió dels camps de concentració nazis (que en aquells dies encara no havien encarat l'anomenada solució final). Respecte als camps de treball és interessant la Fitxa 0225. En els camps de treballs forçats treballaren, en règim d'esclavitud, milers d'homes que bastiren canals d'irrigació, pantans, i obres com el Valle de los Caidos, una tomba faraònica pel Caudillo, que seria sebollit envoltat de milers de caiguts (sovint robats als seus familiars) com un faraó modern. Altrament, aquest treball esclau seria l'embrió d'importantíssimes empreses espanyoles actuals.
  • robatori d'infants a mares republicanes i/o solteres
  • afavoriment d'emigracions massives d'espanyols cap a Catalunya, el País Basc, i en menor mesura València, i Palma. Atès el viu lerrouxisme dins l'esquerra espanyola en combinació amb la dictadura feixista, el xoc cultural es decantà quasi sempre contra la part catalana, deixant alhora un pòsit d'anticatalanisme dins la societat espanyola.

Pel que respecta a la ansiada invasió militar de Catalunya (Fitxa 2049), fou a un ritme de guerra "normal", atès que en Hitler, que es preparava per envair Polònia, amenaçà en Franco de deixar de donar-li suport si no enllestia. Però això no implica que no hi hagués una gran mortaldat de catalans, atès que prèviament Catalunya havia fornit d'homes els fronts de guerra espanyols, especialment els mesos en que Espanya no tingué exèrcit regular per fer front als militars rebels. L'ocupació de Catalunya seguí el procediment de bombardeig indiscriminat dels pobles a ocupar prèviament a l'entrada de les tropes (unes tropes especialment motivades contra els catalans, Fitxa 300,Fitxa 350). Els elements resistents eren només bosses que intentaven donar temps a la població civil per fugir. Un cop ocupades les poblacions tenia lloc la depuració en forma d'afusellaments, presó, etc.

Altrament, tot i que és un fet discutit, hi ha historiadors que indiquen que, acabada la guerra, es propicià l'emigració cap a Catalunya com una forma d'espanyolitzar-la. L'anomenat "medio billete", a més de les pressions socials sobre la població més pobre en forma de negació al treball (jornalers) i discriminacions, haurien afavorit l'èxode. Com s'ha dit, la població immigrant, com ara l'andalusa, havia sigut prèviament depurada, pràcticament cortijo per cortijo i casa per casa, en diverses campanyes (com ara l'anomenat terror de Don Bruno). Certament, a Catalunya hi havia absència de mà d'obra atesa la mortaldat masculina, però l'arribada d'immigrants arribaria al punt de col·lapse, amb la incongruència que es seguia afavorint la immigració alhora que les autoritats locals catalanes intentaven retornar gent. La precarietat extrema dels acabats d'arribar propicià la creació d'enormes barris de barraques al voltant de les grans ciutats industrials, i casos extrems en que la població autòctona es veia reduïda a una especie de guetos quan pobles de poc més d'un miler d'habitats multiplicaven la seva població per 6 o 7, o més.

La immigració massiva no tindria lloc fins quasi els anys 50, atès que, per destrucció de les fàbriques, canvis (forçats) de propietaris, deslocalitzacions forçades a altres regions, i l'autarquia, entre altres raons, durant quasi una dècada l'atur a les zones industrials catalanes fou més gran que en les zones rurals d'origen de la immigració. Fomentar la immigració cap al no res hauria sigut un suïcidi del règim.

L'estratègia d'afavorir la immigració cap a Catalunya i el País Valencià continuà viva entrada la democràcia, segons les afirmacions de l'antic ministre franquista, expresident democràtic, i pertanyent a un llinatge de polítics ultraconservadors, Leopoldo Calvo Sotelo: "La jugada maestra para nuestros intereses fue llenar Cataluña y Valencia de españoles" o "Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta". I seguint la mateixa línia de pensament, actualment hom pot trobar periodistes i polítics (p.e. el mateix President Rajoy) que no poden entendre com persones de "sang espanyola" puguin ser independentistes. En conseqüència, ataquen les que creuen són les causes d'aquesta corrupció, amb lleis com la llei Wert d'educació (que pretén "españolizar a los niños catalanes", en paraules de l'ex-ministre Wert, en un deja-vu franquista (Fitxa 2011)), i asfixiant econòmicament TV3.


OBSERVACIONS Cal considerar que l'Europa del primer terç del segle XX era racista. L'eugenèsia i el racisme eren les doctrines científico-polítiques en alça: senzillament les nacions alhora eren el reflex de la seva raça, i a diversos països (Suècia, Dinamarca, Noruega, Suissa, Estònia, Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia...) s'emprenien polítiques eugenèsiques (contra deficients mentals, etc.) i/o racistes (contra jueus, gitanos, samis, etc.). Fins i tot a la democràtica Gran Bretanya s'aplicava el terme "dirty whites" als europeus del sud (franja mediterrànea) i als eslaus.

En aquell món del primer terç del segle XX, també cal considerar l'estricta segregació racial als EEUU, la duríssima política racial contra els aborígens australians, el racisme descarnat del colonialisme europeu a l'Àfrica (especialment brutal en els casos francès i belga), o que aquells dies Mèxic no acceptava immigrants fugits d'Europa si eren jueus. Tot i que anterior, de l'any 1919, no es pot deixar d'esmentar tampoc el progrom antijueu i anticatalà (sense distinció) a Argentina (Fitxa 2071).

Pel que fa al racisme espanyol, al marge de l'aversió subliminar als jueus que hom pot trobar a la premsa de l'època, es pot també mirar el comportament a la guerra del Rif dels militars espanyols que farien el cop d'Estat. Es pot esmentar l'article "La imagen del rifeño en la Guerra de Marruecos a través de la prensa durante el reinado de Alfonso XIII (192-1931). Estudio de caso: el periódico ABC" de la Carmen Tejera Pinilla, on es recullen diversos textos com ara "Víctor Ruiz Albéniz, autor que justifica la postura de Berenguer en el conflicto, define a los rifeños como ladrones, fanáticos y traidores (La Porte, 1997, p. 68). Entre las tribus rifeñas, la que se considera más rebelde y agresiva es la cabila de los Beni Urriagel, a la que Alfonso XIII propuso exterminar, como se hace con las malas bestias (Balfour, 2002, p. 263), un discurso de extrema derecha que encubre un racismo defensor del genocidio (p. 263). Una de las posturas más extremas en este sentido es la que manifiesta Bastos Ansart, militar y político, para quienes los marroquíes eran la gente más bestia, de costumbres más bárbaras que se puede encontrar en la tierra, ante los que no debe haber otra solución que exterminarlos", o "el ABC recomienda a los soldados que van a la guerra que no se entretengan en discurrir sobre el aspecto político del problema de África [...]. A él nos han llevado los gobernantes [...]. De todos modos, el caso de ahora es de honor y de prestigio para una Patria que no puede emborronar su historia declarándose inferior en medios o valor a una raza salvaje y descalificada (ABC 15/08/1921, p. 10)"

El racisme espanyol es trobava a mig camí entre el racisme antic (raça: poble/nació, cristià vell vs. cristià nou) i el racisme modern, i amb la guerra civil es mostrà en tota la seva extensió. L’historiador, escriptor i periodista nord-americà Herbert Rutledge Southworth escriu: "El feixista empra el racisme per a rebutjar una part de la població —per raons de color, religió o cultura—, per a fortificar el sentiment d’unitat nacional i de superioritat racial o cultural entre els que no són rebutjats, per a poder començar la seva marxa cap a l’imperi amb un país unificat darrere seu. Hitler va recórrer a l’antisemitisme d’aquesta manera. Els feixistes espanyols van recórrer a la mateixa tàctica enfront dels elements no castellanitzats de la península..."

Pel que fa a Antonio Vallejo Nájera, va ser el primer cap dels Serveis Psiquiàtrics de l'exercite franquista i, després de la victòria, professor de la UCM i membre de la Reial Acadèmia de la Història, amb tots els honors. Transformada l'eugenèsia de les primeres dècades del s. XX en racisme, diferents metges propugnaren la necessitat de depurar la raça, i en Vallejo-Nájera en fou el més destacat i influent, atès el càrrec que Franco li concedí. En un article a Le Monde diplomátique en espanyol, l'historiador Vicenç Navarro López descriu així a en Vallejo-Nájera i la política que inspirà: "Vallejo-Nájera era un profundo admirador del nazismo alemán. Y el régimen justificó la represión (200.000 asesinatos políticos de 1939 a 1945), con el argumento de purificar la raza, robando incluso a los niños de padres republicanos para evitar su « contaminación »". Pel un altre costat, el psiquiatra Enrique González Duro, que ha investigat també el paper dels psiquiàtres franquistres en la depuració racial, indica que els "rojos" eren considerats malalts mentals, ser d'esquerres i/o separatista era una malaltia mental i moral que es transmetia a la descendència, deformant la grandesa de la raça espanyola (i coincidia amb el nazisme considerant les malalties mentals hereditàries, de manera que els nazis exterminaren als malalts mentals alemanys). Ser espanyol era ser hispanorromà, gòtic i catòlic, hereu dels Reis Catòlics. Per això, els residuos moriscs i jueus eran impureses a eliminar, igual que la il·lustració i la maçoneria.

En el trànsit de l'àmpliament acceptada eugenèsia (p.e. la nota Los grandes cursillos) al racisme, els anys anteriors a la guerra civil en Vallejo-Nájera havia fet nombroses conferències sobre política racial, com ara "La ciencia y la política", el 1933, referida a Época, a més d'articles com Ilicitud científica de la esterilización eugénica, publicat el 1932 per l'associació Acción española, entre altres. Iniciada la guerra civil, a mès de seguir publicant articles doctrinals, com Regeneración de la raza, a Imperio, el 1937, inicià experiències (interrogatoris) amb presoners. Era un programa pseudocientífic que pretenia identificar les característiques resultants del "gen roig", amb participació de membres de la Gestapo. Aquestes experiències li donaren material per a articles com ara Investigaciones Psicologicas en Marxistas Femeninos Delincuentes, publicat a la Revista Española de Medicina y Cirugia de Guerra, i diversos llibres aprofundint sobre el tema, com Eugenesia de la Hispanidad y Regeneración de la Raza, Disquisiciones intrascendentes (on demanava restablir la Inquisició), Eugamia (Selección de novios), o Política racial del nuevo Estado. Al igual que el nazisme a l'Alemanya, en aquest darrer llibre defenia postures maximalistes sobre la raça: "El saneamiento y regeneración eugenésico de un pueblo o raza requiere que se actué sobre la totalidad de los individuos que la constituyen, y no limitarse a la selección de padres aislados".

Però a diferència del razisme nazi, estrictament biològic, dins el racisme franquista també s'incloïa una variable ambiental "Cuanto más perniciosas sean las fuerzas ambientales mefíticas al desarrollo de la personalidad, más intensas serán las reacciones anormales de la constitución morbosa", deia en Vallejo Nájera a l'article "Reacciones neuropáticas de los jóvenes escolares, especialmente en el internado". I dins de la variable ambiental s'incloïa el cristianisme (p.e. [9] o [10]), en el sentit que només els individus racialment deficients el rebutjaven. Així, l'antiespanya era formada per elements que rebutjaven el cristianisme i/o la unitat de la pàtria (rojos, maçons i separatistes). A partir dels anys 30, la inclusió de Catalunya dins l'antiespanya comença a ser habitual als diaris (entre altres, p.e. fitxa 2050).

Aquest racisme antic que incloïa el cristianisme, fa alçar veus com la de Llanas de Niubó, que el 1935 s'exclamava: "No pretendemos defender a Hitler; detestamos a su política durísima, su nacionalismo averiado y peligroso, su odio al catolicismo y las tentativas de alguno de sus ministros de resucitar un estúpido culto a los viejos dioses paganos de Germania. Pero en su campaña de antisemitismo radical le sobra razón". Aquest nucli racial no semita ni morisc, profundament catòlic, representava Espanya davant de l'antiespanya, concepte provinent del llibre Historia de los heterodoxos españoles, de Marcelino Menéndez Pelayo, que identificava l'espanyol i l'ortodoxament catòlic (i que es repeteix contínuament en la ideologia feixista, p.e. Fitxa 364).

Pel seu costat, la distinció racial que fa en Vallejo-Nájera segueix una tònica més propera al nazisme, com també altres personatges del moment

  • metges com Pedraza Carrasco (Fitxa 0150), Misael Bañuelos (Fitxa 0151), López Ibor, Murillo Palacios, Suárez de Puga, Mendieta, etc., i altres científics com el demògraf Villar Salinas (Fitxa 2069).
  • ideòlegs feixistes com en Primo de Rivera (Fitxa 144), Gillén Ayala (Fitxa 142), Eugenio Montes, o l'Onésimo Redondo, entre altres.
  • personatges rellevants com Pedro Rodríguez de Toro, comte de los Villares, periodistes com el ja esmentat Eugenio Montes, que exclamava davant d'una manifestació a Madrid durant la República "...Fíjate en el color de la piel de esos que berrean. No hay un solo rubio entre ellos. Nota ahora no sé qué de oriental, de bereber en la muchedumbre trotona... éste me parece un episodio más en la conjura de razas turbias contra la nobleza gótica...", o intel·lectuals de segona fila com ara en Julián de Torresano, que ja el 1930 mostrava el seu racisme: "...he leído...un breve artículo firmado por D. Isidro Prieto y titulado El Grupo gótico-alcarreño [11]. Este trabajo me demuestra que no estoy solo al defender la teoría de los castellanos puros verdaderos son los descendientes de los godos como intenté demostrar en mi conferencia, pronunciada en el Centro Segoviano de Madrid...sobre el tema Influencia de la raza germánica en la formación del pueblo castellano...Lo malo es que la selecta raza germánica de los godos se fué destruyendo en la titánica lucha de la Reconquista y después en la épica epopeya del descubrimiento de América. En tanto, la plebe celtíbera, sobre la que pasaron una docena de civilizaciones como el agua sobre el hule, sigue ahí, impertérrita, incapaz de redención, mirándolo todo con secular rencor, con esa rabia de los eternamente impotentes... la necesidad de defender la propagación de la cultura castellana de origen germánico... contra todos los mitos literarios del arabismo, del latinismo, del vascongadismo y demás «ismos» que pueden traducirse en uno solo: «anticastellanismo»..." ([12])

És just dir que també hi havia articulistes al bàndol feixista que brandaven una raça espanyola en el sentit antic de poble/nació, amb caràcters variats, regionals, i aglutinats pel patriotisme, la fe cristiana i el destí imperial (p.e.al capdavant d'altres races a les Amèriques). A vegades, fins i tot incloent benevolència cap als sefardites en tant que antics espanyols. En qualsevol cas, uns i altres, de la mateixa manera que els rebels s'apropien del terme "nacional", durant el conflicte també s'apropien del concepte de "raça espanyola". En un o altre format, la festa de la Raza, les milers d'afirmacions racials en discursos, al·locucions radiofòniques, articles de premsa, etc., van dirigides a la raça espanyola representada únicament pel bàndol feixista. En conclusió, l'enemic, l'antiespanya, ni és nacional ni és racialment espanyola.

A més d'un racisme bàsic i individual, aquestes doctrines també indicaven que al centre i nord de la península ibèrica la raça espanyola (a vegades, fins i tot descrita amb caràcters aris) romania racialment pura (...Y esas tierras llanas y labradas, cunas de la raza, guardan allá muy lejos una cruz...[13]) davant de la zona costanera (Catalunya, Les Illes, País Valencià, Múrcia i Andalusia), on encara romanien impureses racials jueves i morisques que degeneraven als individus. Per a Vallejo-Nájera y altres personatges eugenistes, aquesta degeneració racial era la causa del declivi d'Espanya des dels "temps imperials", i per tant, la regeneració donaria com a fruit la construcció d'un nou imperi. Esdevingut Francisco Franco líder plenipotenciari dels revoltats, el Caudillo esdevingué l'eina feixista per aconseguir l'imperi (p.e., entre centenars d'altres articles: [14] o [15]).

Els individus racialment impurs eren inferiors i propensos a "contraure" el comunisme, el separatisme i la maçoneria (eina de la conspiració judaica per a destruir la civilització cristiana). Catalunya era el pitjor cas de degeneració racial, atès que els catalans estaven infectats de tots els mals (p.e. Fitxa 2065, Fitxa 2066, Fitxa 2067, Fitxa 252, Fitxa 2026, Fitxa 223). Un fet que constata en Serrano Suñer malfiant-se fins i tot de la gent que saluda als feixistes en ocupar Barcelona (Fitxa 221). El mateix Franco havia declarat que la situació catalana havia sigut causa fonamental del sollevament feixista (Fitxa 297).

Entre altres, un exemple d'aquest concepte de malaltia d'aquell que pensa diferent, i específicament en la incurabilitat dels comunistes i catalanistes/abertzales (separatistes en llenguatge feixista) pot ser l'article "Otro turno sobre el enemigo" de Maximino Garcia Venero, publicat a la Hoja oficial de la provincia de Barcelona, el 1941. Òbviament, en llenguatge racista, algú incurable és algú a eliminar. En aquest mateix sentit, però ja provinent d'un destacat oficial feixista, en Gonzalo de Aguilera, el 1937 la corresponsal anglesa Virgina Cowles recollí les següents afirmacions: "Tenemos que matar, matar y matar,¿sabe usted? Son como animales, ¿sabe? Y no cabe esperar que se liberen del virus del bolchevismo. Al fin y al cabo, ratas y piojos son los portadores de la peste. Ahora espero que usted comprenda qué es lo que entendemos por la regeneración de España… Nuestro programa consiste en exterminar un tercio de la población masculina española...".

Si atenem a les disquisicions del Vallejo-Nájera sobre la raça i la seva depuració («la regeneración de la raza impone una política de eliminación de todos los agentes físicos, psicológicos y morales que degeneren la raza»), podem copsar que entre altres coses proposa la guerra civil com a gran element regenerador, atès que si be creu que l'eliminació freda i racional és anticristiana, la guerra és un marc violent i acceptat per l'Església espanyola, on els individus "deteriorats" són eliminats. Es pot veure en l’article «Yunques de la raza», publicat al Diario de Burgos, del 27 d’agost de 1937: «En política racial, pueden seguirse dos criterios: el genetinista y el conductista. Propugnan los genetinistas la selección de los biotopos de buena calidad y la eliminación de los inferiores biológicos... Los conductistas actúan modificando las condiciones ambientales que obran sobre el biotipo, con el objeto de alcanzar su mejoramiento progresivo en el curso de las generaciones. Regenerar la raza a beneficio de la selección de los mejores tiene la contrapartida de la eliminación -imposible y anticristiana- de los genotipos deteriorados.... empero las frecuentes excepciones de las leyes genéticas hacen utópica una regeneración racial rigurosamente geneticista. Además que la naturaleza tiende a la regeneración espontánea, contradiciendo en cierta manera las leyes de la herencia patológica, hecho que debe apreciar el higienista de la raza, orientando las medidas eugenésicas... El daño le viene a la raza del medio ambiente. Las intoxicaciones e infecciones carcomen, corroen, degeneran el biotipo... Todos los países civilizados legislan enérgicamente contra las intoxicaciones e infecciones evitables.. para impedir la degeneración de la raza. Materializada la sociedad moderna, préstase, por regla general, escasa atención a una eugenesia platoniana neta, en el sentido de transferir a la progémia las virtudes de los padres. Herédanse cualidades caracterológicas de los ascendientes, elementos psicológicos inmateriales de la personalidad, cuya consistencia no es tan sólida como la de los elementos antropológicos heredables, y pueden esfumarse con facilidad, si no los funden al biotipo condiciones ambientales que sirvan de mordiente. Concedemos los higienistas raciales de la escuela conductista mayor importancia a la purificación del medio ambiente que a la selección del biotipo progenitor, sin que prescindamos de esta última... La degeneración de la raza hispana -en lo que respecta a la pérdida o decrepitud de los valores raciales éticos específicos y adquisición de taras morales incrustadas en el genotipo- proviene del mefítico ambiente espiritual... Han florecido al calor de la guerra con extraordinario vigor, los gérmenes de regeneración de la raza... Es el yunque de la guerra instrumento apropiado para forjar los grupos selectos, pues elimina de las filas de combatientes a los de mal temple de espíritu e ínfima calidad biológica. Tiene la guerra el inconveniente de que sucumben muchos de los mejores, por ser los que más se arriesgan. Serán los héroes supervivientes los regeneradores de la raza. De los cobardes y de los emboscados no puede esperarse otra progenie que la raquítica de cuerpo y de espíritu. Ha de concederse al héroe del frente... la calidad de selecto, por su vigor físico y su temple moral... Selección de los mejores en el frente; luego forja en la retaguardia para que retornen al combate con la responsabilidad del mando... Constituyen las Academias militares el modo ideal pera formar la aristocracia eugenésica que propugnamos en nuestro «Programa de Higiene Racial»...»

En Salvador Cayuela Sánchez indica al seu article BIOPOLÍTICA, NAZISMO, FRANQUISMO. UNA APROXIMACIÓN COMPARATIVA el següent: "Debemos afirmar...que el régimen del General Franco fue capaz de desarrollar una determinada forma de biopolítica totalitaria —como señala el profesor Francisco Vázquez (Vázquez García, 2009: 16-17)— emparentada en muchos más elementos de lo que se tiende a suponer con la biopolítica nazi. En este sentido, y por decirlo con Esposito, sólo desde una concepción biológico-inmunitaria de la política —compartida por ambos regímenes— puede entenderse que el General Emilio Mola advirtiera que sólo la eliminación de dos tercios de la población española podría permitir la verdadera regeneración de España"

A la postguerra, en Vallejo-Nájera era diàfan respecte a la preservació de la raça: "la Raza que ha dado prueba en los campos de batalla de razonables y elevadas cualidades morales, no puede exponérsela a que degenerase por no ejercerse sobre el medio ambiente social de la posguerra una purificación física a fondo", deia al llibre La locura y la guerra. I propugnava l'empresonament dels degenerats racials, per a que no perjudiquessin la raça, tot i que no badava boca davant les eliminacions físiques massives que feien els feixistes.

En el terreny de la hipòtesi, és important tindre en compte que Franco revisava personalment cadascuna de les sentències dels judicis militars, i atesa l'enorme quantitat, el Caudillo (la versió espanyola de Führer i Duce) havia de disposar d'un criteri molt senzill i ràpid. Per això, de la mateixa manera que la pell groguenca indica una malaltia del fetge, el criteri del Generalísimo no podia ser un altre que la puresa racial en base al diagnòstic dels psiquiatres franquistes, en que ser incurablement roig i/o separatista indicava la presència d'impureses racials. De fet, el ritme d'afusellaments "legals" arribà a escandalitzar al mateix Conde Ciano, enviat de Mussolini (a més de cunyat seu).

Entre les polítiques implementades pel franquisme, a més de l'eliminació física dels elements "irrecuperables", i confinament dels "reeducables" en presons i camps de treball, destacà el robatori de nens a les presoneres "roges", mares solteres, etc. Les raons d'aquesta manera de fer prové del diferent concepte de raça respecte al nazisme. El feixisme considerava que tornant a introduir, a la força, el patriotisme i el cristianisme, individus que no havien destacat políticament, com podien ser soldats rasos republicans, podien ser retornats a la societat. I de la mateixa manera, un fill de republicans educat en una família nacional-catòlica, regeneraria la seva raça. El sumari del Jutjat Central d'Instrucció Nº 5 de la Audiència Nacional, del 18 de novembre de 2008, a càrrec de Baltasar Garzón resumeix així el robatori d'infants: "Las cifras de niños y niñas, hijos de presas, tutelados por el Estado, según la memoria que el Patronato Central de Nuestra Señora de la Merced para la Redención de Penas elevó al Caudillo de España en 1944 ascendía a 12.042, la mayoría de los cuales, en especial los niños (7.538) estaban en centros religiosos, cifra que en la década 1944-1954, pasó a ser de 30.960 niños cuyo ingreso en centros religiosos y seminarios fue gestionado por el Patronato de San Pablo, dependiente del Ministerio de Justicia. La mayoría de esos niños eran huérfanos de guerra con padres muertos, presos, exiliados, clandestinos o desaparecidos." Cal recordar, respecte el perill de furgar en el franquisme encara avui en dia, que en Baltasar Garzón fou apartat de forma fulminant de la carrera judicial abans que pogués concloure els sumaris sobre els crims franquistes, l'any 2010. Cal considerar que, en aquell moment, també era normal el robatori d'infants a mares solteres a països feixistes com Itàlia o ultracatòlics com Irlanda, però la diferència era que a Espanya es robaren també a dones casades (empresonades o amb el marit empresonat). Els robatoris espanyols a famílies són semblants als robatoris d'infants a algunes zones ocupades pels nazis (p.e. determinades zones poloneses que els nazis consideraven àries), on la raça és considera correcta, però no el medi familiar.

En Rodolfo Serrano indica que Valléjo-Nágera, "Ja en la postguerra, va desplaçar de la seva càtedra al doctor López Ibor, al qual se'l considerava “poc afecte al règim". El nou clima intel·lectual i polític posterior a la derrota de l'Eix va fer abandonar discretament aquestes postures, per unes altres que insistien en la retòrica de la missió evangelitzadora i el mestissatge com a trets de «l'espanyol».

Tot i això, la identificació dels catalans amb els jueus continuaria durant tota la dictadura fins entrada la democràcia, com indicava l'any 1997 l'activista Francesc Estallés: "Els que odien els catalans ja no ens diuen jueus perquè encara ens farien un favor,però s’entesten a combatre’ns en el terreny de la llengua..." [16], entre altres exemples.

Datació

ANY 1941

MÉS N.I.

DATA EXACTA N.I.

DÈCADA 1940s


Localització

LOCAL GENÈRIC PUBLICACIÓ

LOCALITAT

MUNICIPI N.I.

COMARCA N.I.

PROVÍNCIA N.I.

COMUNITAT AUTÒNOMA N.I.

TERRITORI RESTA DE L'ESTAT


Dades víctima/es

VÍCTIMA (FÍSICA)

QUALIFICACIÓ VÍCTIMA

VÍCTIMA (JURÍDICA)

CATEGORIA VÍCTIMA JURÍDICA #N/A


Dades autor/s

AUTOR/S VALLEJO NÁJERA

QUALIFICACIÓ AUTOR/S N.I.

TIPUS D'ORGANITZACIÓ (1r nivell)

TIPUS D'ORGANITZACIÓ (2n nivell)

ORGANITZACIÓ


Classificació

TIPOLOGIA (1r nivell) DISCURS DE L'ODI (HATE SPEECH)

SUBTIPOLOGIA (2n nivell) DISCURS DE L'ODI (ALTRES)


Comportaments violents/delictius

Elements discursius

Catalanisme i semitisme / sionisme

Higienisme i racialisme espanyol

Fonts i informació addicional

INFORMACIÓ

VIQUIPÈDIA N.I. Antonio Vallejo Nájera

VIQUIPÈDIA N.I. Feixisme

VIQUIPÈDIA N.I. Eugenio Montes

VIQUIPÈDIA N.I. Joan Tusquets

VIQUIPÈDIA N.I. Bob Doyle

VIQUIPÈDIA N.I. Virginia_Cowles

VIQUIPÈDIA N.I. George Bernanos

VIQUIPÈDIA N.I. Gonzalo de Aguilera Munro

VIQUIPÈDIA N.I. Leopoldo Calvo-Sotelo

Monogràfic del diari Arriba sobre els jueus, 2 de febrer de 1937

Luis ARIAS GONZÁLEZ El papel del oficial de prensa en el Bando Nacional - Gonzalo de Aguilera Munro

Revista de Bioética y derecho de la UB Antonio Vallejo Nagera (1889-1960) y la eugenesia en la España Franquista. Cuando la ciencia fue el argumento para la apropiación de la descendencia

Antonio Nadal Experiencias Psíquicas sobre mujeres marxistas malagueñas. Málaga 1939

Xavier Diez IMAGINARIS CONTRAPOSATS. LA DOBLE MEMÒRIA DEL FRANQUISME I LA TRANSICIÓ Ruptures catalanes respecte de la història oficial, Revista IDEES, Gener/juny 2006

Bartomeu Garí Salleras La repressió a Mallorca durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939): Memòria d’una coerció planificada, UIB, 2009

Jorge M. Reverte La lista de Franco para el Holocausto

Salvador Cayuela Sánchez, BIOPOLÍTICA, NAZISMO, FRANQUISMO. UNA APROXIMACIÓN COMPARATIVA ENDOXA: Series Filosóficas, UNED, 2011.

MIREIA BAÑULS ESCRIVÀ LA REPRESSIÓ FRANQUISTA AL PAÍS VALENCIÀ, CLAPIR - JOVES HISTORIADORS I HISTORIADORES VALENCIANS, JULIOL 2013

Carmen Tejera Pinilla, La imagen del rifeño en la Guerra de Marruecos a través de la prensa durante el reinado de Alfonso XIII (192-1931). Estudio de caso: el periódico ABC, CLIO. History and History teaching, 2016


DOCUMENT

PRENSA HISTORICA (N.I.) El Grupo Gótico Alcarreño, Flores y abejas, 11 de maig de 1930.

PRENSA HISTORICA (N.I.) La raza gótico-castellana, Flores y abejas, 7 de decembre de 1930.

Julian de Torresano, Influencia de la raza germánica en la formación del pueblo castellano, Març 1931

PRENSA HISTORICA (N.I.) Los grandes cursillos, Region, 13 d'abril de 1933

PRENSA HISTORICA (N.I.) El destino imperial y el catolicismo, Imperio, 20 de maig de 1937.

PRENSA HISTORICA (N.I.) Paseos por la "bien cercada", Imperio, 18 d'abril de 1943.


NOTICIA

A. Vallejo Nájera, Ilicitud científica de la esterilización eugénica. Acción española, 01.01.1932

A. Vallejo Nájera, La ciencia y la política. Época, 15.11.1933

A. Vallejo Nájera, Regeneración de la raza. Imperio, 03.06.1937

A. Vallejo Nájera, "Reacciones neuropáticas de los jóvenes escolares, especialmente en el internado", Atenas, febrer de 1940.

A. Vallejo Nájera, "Características raciales del comunismo". Legiones y Falanges, 14.12.1941

A. Vallejo Nájera, Orientación eugenésica del maestro católico. Atenas: revista de información y orientación pedagógica, No. 124-125, 1942

Francesc Viadel Les senyeres que van desafiar Franco, El Temps, 06-10-1997

Jesús Centeno El genocidio que arrasó Córdoba, Público, 6.11.2008

Manuel J. Albert Una crónica del terror, El País, 14.11.2008

Vicenç Navarro i López Las derechas españolas y el fascismo, Le Monde diplomatique en español, Nº. 165, 2009, pág. 3

Juan Miguel Baquero ¿Qué empresas usaron a esclavos del franquismo?, El Diario, 26.04.2014

Manuel Cuyàs Colonització involuntària, El Punt Avui, 07.04.2016


LLIBRE

M. Menéndez Pelayo, Historia de los heterodoxos españoles. 1880-1882

René Llanas de Niubó, El Judaismo. J. Vilamala, 1935

A. Vallejo Nájera, Eugenesia de la Hispanidad y Regeneración de la Raza. Editorial Española. Burgos. 1937

A. Vallejo Nájera, Eugamia (Selección de novios). Edit. Española. San Sebastián.

A. Vallejo Nájera, Divagaciones Intrascendentes. Talleres Tipograficos "Cuesta". Valladolid. 1938

A. Vallejo Nájera, Política racial del nuevo Estado. Edit. Española. San Sebastián. 1938

George Bernanos, Els grans cementiris sota la Lluna, La Magrana. 2009 (l'original és de 1938)

A. Vallejo Nájera, La locura y la guerra. Edit. Santarén. Valladolid. 1939

B. Doyle, Memorias de un rebelde sin pausa. Montero Barrado, Severiano, ed.

José Carlos Martínez Gálvez, Represión franquista en el Occidente sevillano (1936-1950). 20 pueblos bajo el terror

Herbert Rutledge Southworth, Antifalange, Ed. Ruedo Ibérico, 1967

F. MENDIOLA, FERNANDO, E. BEAUMONT, ESCLAVOS DEL FRANQUISMO EN EL PIRINEO, TXALAPARTA ARGITALETXEA

Antonio Polo Blanco, GOBIERNO DE LAS POBLACIONES EN EL PRIMER FRANQUISMO (1939-1945), publicat per la Universitat de Càdiz, 2006

RAFAEL TORRES MULAS, LOS ESCLAVOS DE FRANCO, Ed. Oberon. 2006

Vicent Gavarda, Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), PUV, 2007

Francisco Moreno Gómez, El genocidio franquista en Córdoba Ed. Crítica, 2008

Fòrum per la memòria del País Valencià El genocidi franquista a València, Icaria Ed., 2008

Enrique González Duro Los psiquiatras de franco. Los rojos no estaban locos. Editorial Península, 2008

Mirta Núñez Díaz-Balart, Manuel Álvaro Dueñas, Francisco Espinosa Maestre, José María García Márquez, La gran represión. Los años de plomo del franquismo, FLOR DEL VIENTO EDICIONES, 2009

Paul Preston, El Holocausto español. Ed. Debate, 2011

Eduardo Martín de Pozuelo, El Franquismo, cómplice del holocausto, LIBROS DE VANGUARDIA, 2012

SALVADOR CAYUELA SANCHEZ, POR LA GRANDEZA DE LA PATRIA: LA BIOPOLITICA EN LA ESPAÑA DE FRANCO (1939-1975), S.L. FONDO DE CULTURA ECONOMICA DE ESPAÑA, 2014

Jesús Alonso Millán, La guerra total en España, 2015

Heribert Vogt, Tempesta, Kit-book. 2015

G. Remi Els morts sota el menjador, Kit-book, 2018


VIDEO

¡Dejadme llorar! El genocidio olvidado

Els nens perduts del franquisme (1) i Els nens perduts del franquisme (2)

Desafectos - Esclavos de Franco en el Pirineo