A.H.Palmés: "La verdad hay que buscarla en la siguiente afirmación: ni catalana ni aragonesa, Lérida es leridana"

De Wiki
Revisió de 07:13, 13 gen 2018; Admin (Discussió | contribucions)

(dif) ←Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova→ (dif)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

FITXA 0682

Pati de l'IEI a Lleida

Narració dels fets

DESCRIPCIÓ Los leridanistas solien relativitzar la catalanitat de Lleida basant-se en una sèrie de suposats trets diferencials que l'allunyaven de la resta de Catalunya i la col·locaven a mig camí amb l'Aragó. De fet, alguns autors afirmaven que per raons econòmiques en l'actualitat la província tenia més vincles amb les terres aragoneses que amb Catalunya.[6][1]

En aquesta línia es publicà el 1963 Lérida entre Aragón y Cataluña, en la geografía y en la historia la obra cumbre del leridanismo, escrita per Antonio Hernández Palmés, membre numerari de l'IEI. La conclusió d'aquesta obra constitueix un compendi de tot lo moviment leridanista:

« "A la vista de los antecedentes y fundamentos de todo orden, anteriormente expuestos, es forzoso llegar a la conclusión de que Lérida no es catalana ni aragonesa. Lérida es leridana." » — Antonio Hernández Palmés, Lérida entre Aragón y Cataluña, en la geografía y en la historia (1963)

El leridanismo va ser una ocurrència del caciquisme polític i econòmic del món rural català. En aquell cas, de Lleida, que va sorgir com a reacció a la proletarització social i al republicanisme ideològic de la societat lleidatana. Era l'any 1910 i un grup de personatges de les oligarquies locals van elevar a les altes instàncies de l'Estat espanyol la proposta de creació d'una nova regió, que s'anomenaria Ribagorza i que aplegaria bona part de les comarques de Lleida i d'Osca. Això va quedar en res fins que l'any 1938, amb l'ocupació de les tropes franquistes, es va recuperar de sota de les pedres. Lleida va patir una repressió d'una brutalitat esfereïdora, practicada amb un propòsit exemplificant. Es van afusellar centenars de persones i, aprofitant l'ocasió, centenars de làpides del cementiri retolades en català. El falangista Hellín, alcalde imposat pel règim franquista, es va convertir en la punta de llança del nou leridanismo, declaradament franquista.

Durant dues dècades es va teixir la readaptació del discurs leridanista. I en aquell toll hi trobem Aunós, un ministre lleidatà del règim franquista, que predicaria “Lérida no es catalana en grado máximo. En realidad incluso nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el catalán y el castellano”. L'any 1966, el leridanismo culminava el seu sinistre trajecte amb el projecte ministerial de creació d'una nova regió, anomenada Valle del Ebro, que reunia Aragó, La Rioja, Àlaba i Lleida. El projecte va quedar en no-res. L'oposició de la societat civil lleidatana, malgrat les difícils condicions, ho va aconseguir evitar. Però en canvi, superat el tenebrós túnel de la dictadura, el fracàs del leridanismo es manifestaria, paradoxalment i curiosament, amb la divisió de la diòcesi de Lleida (1998), patrocinada pels poders polítics i eclesials espanyols i que ha provocat, entre moltes altres coses, el conflicte per les obres d'art de Sixena.


CONSEQÜÈNCIES

OBSERVACIONS El leridanismo va ser un altra ocurrència del caciquisme polític i econòmic del món rural català. En aquell cas, de Lleida, que va sorgir com a resposta —com a reacció, caldria dir— a la proletarització social i al republicanisme ideològic de la societat lleidatana. Era l'any 1910 i un grup de personatges de les oligarquies locals van elevar a les altes instàncies de l'Estat espanyol la proposta de creació d'una nova regió, que s'anomenaria Ribagorza i que aplegaria bona part de les comarques de Lleida i d'Osca. Això va quedar en res fins que l'any 1938, amb l'ocupació de les tropes franquistes, es va recuperar de sota de les pedres. Lleida va patir una repressió d'una brutalitat esfereïdora, practicada amb un propòsit exemplificant. Es van afusellar centenars de persones i, aprofitant l'ocasió, centenars de làpides del cementiri retolades en català. El falangista Hellín, alcalde imposat pel règim franquista, es va convertir en la punta de llança del nou leridanismo, declaradament franquista.

La influència dels leridanistas se va tornar a fer patent en 1942, quan la Diputació de Lleida, presidira aleshores per Josep Maria de Porcioles, creà l'Institut d'Estudis Ilerdencs (IEI), una institució destinada a promoure i exaltar la cultura lleidatana, contraposant-la sovint al concepte unitari de cultura catalana defensada, entre d'altres, per l'Institut d'Estudis Catalans.

Datació

ANY 1963

MÉS No Informat

DATA EXACTA N.I.

DÈCADA 1960s


Localització

LOCAL GENÈRIC N.I.

LOCALITAT

MUNICIPI LLEIDA

COMARCA SEGRIÀ

PROVÍNCIA LLEIDA

COMUNITAT AUTÒNOMA CATALUNYA

TERRITORI PRINCIPAT


Dades víctima/es

VÍCTIMA (FÍSICA) INDIVIDUS DIVERSOS

QUALIFICACIÓ VÍCTIMA CATALANS, EN GENERAL

VÍCTIMA (JURÍDICA) N.I.

CATEGORIA VÍCTIMA JURÍDICA N.I.


Dades autor/s

AUTOR/S ANTONIO HERNÁNDEZ PALMÉS

QUALIFICACIÓ AUTOR/S MEMBRE NUMERARI DE L'IEI

TIPUS D'ORGANITZACIÓ (1r nivell) PRIVADA

TIPUS D'ORGANITZACIÓ (2n nivell) ENTITAT REGIONAL-CULTURAL

ORGANITZACIÓ INSTITUT D'ESTUDIS ILERDENCS


Classificació

TIPOLOGIA (1r nivell) DISCURS DE L'ODI (HATE SPEECH)

SUBTIPOLOGIA (2n nivell) Discurs de l'odi (altres)


Elements discursius

Negació de la unitat territorial de Catalunya

Fonts

NOTÍCIA

NACIONAL.CAT, EL Marc Pons 31/12/2017 Els altres intents de tabarnitzar Catalunya

INFORMACIÓ

VIQUIPÈDIA N.I. Leridanismo