Eduardo Aunós: "Lérida no es catalana en grado máximo. En realidad incluso nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán"

Eduardo Aunós

FITXA 0681

Narració dels fets

DESCRIPCIÓ « "Lérida no es catalana en grado máximo. En realidad incluso nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán". » — Eduardo Aunós (1948)[3] Eduardo Aunós Pérez Va ser un dels impulsors del leridanismo, un moviment que promovia una visió romàntica i idealitzada de la ciutat, i defensava la província de Lleida com a concepte identitari (relativitzant la seva catalanitat) i exaltava alguns elements del folklore local. El moviment s'organitzava al voltant de l'associació el "Caliu Ilerdenc", un elitista club gastronòmic i literari de la capital ilerdenca al qual se li atribuí la capacitat de decidir qui ocupava els càrrecs públics més rellevants de la província (entre ells l'alcaldia de la capital o la presidència de la diputació). El leridanismo va ser un altra ocurrència del caciquisme polític i econòmic del món rural català. En aquell cas, de Lleida, que va sorgir com a resposta —com a reacció, caldria dir— a la proletarització social i al republicanisme ideològic de la societat lleidatana. Era l'any 1910 i un grup de personatges de les oligarquies locals van elevar a les altes instàncies de l'Estat espanyol la proposta de creació d'una nova regió, que s'anomenaria Ribagorza i que aplegaria bona part de les comarques de Lleida i d'Osca. Això va quedar en res fins que l'any 1938, amb l'ocupació de les tropes franquistes, es va recuperar de sota de les pedres. Lleida va patir una repressió d'una brutalitat esfereïdora, practicada amb un propòsit exemplificant. Es van afusellar centenars de persones i, aprofitant l'ocasió, centenars de làpides del cementiri retolades en català. El falangista Hellín, alcalde imposat pel règim franquista, es va convertir en la punta de llança del nou leridanismo, declaradament franquista. Durant dues dècades es va teixir la readaptació del discurs leridanista. I en aquell toll hi trobem Aunós, un ministre lleidatà del règim franquista, que predicaria “Lérida no es catalana en grado máximo. En realidad incluso nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el catalán y el castellano”. L'any 1966, el leridanismo culminava el seu sinistre trajecte amb el projecte ministerial de creació d'una nova regió, anomenada Valle del Ebro, que reunia Aragó, La Rioja, Àlaba i Lleida. El projecte va quedar en no-res. L'oposició de la societat civil lleidatana, malgrat les difícils condicions, ho va aconseguir evitar. Però en canvi, superat el tenebrós túnel de la dictadura, el fracàs del leridanismo es manifestaria, paradoxalment i curiosament, amb la divisió de la diòcesi de Lleida (1998), patrocinada pels poders polítics i eclesials espanyols i que ha provocat, entre moltes altres coses, el conflicte per les obres d'art de Sixena.

CONSEQÜÈNCIES

OBSERVACIONS Acabada la Guerra Civil, la dictadura franquista suposà per a Lleida, igual que per a la resta de ciutats de Catalunya, la prohibició de totes les mostres públiques de cultura catalana i la imposició de la simbologia i els fonaments ideològics del Movimiento Nacional. En aquest marc se fundà el 24 de juliol de 1941 lo "Caliu Ilerdenc", un elitista club gastronòmic i literari de la capital ilerdenca que tingué una gran influència política a la ciutat durant los primers anys de la dictadura. La majoria dels seus membres eren lleidatans provinents de la dreta catòlica moderada i de la Lliga Regionalista. Un dels seus principals impulsors fou Eduardo Aunós, que arribaria a ser Ministre de Justícia del règim franquista. Al Caliu se li atribuí la capacitat de decidir qui ocupava els càrrecs públics més rellevants de la província (entre ells la paeria en cap de la capital o la presidència de la diputació). Com a exemple, la pràctica totalitat dels paers en cap de Lleida durant la dictadura van ser membres de l'associació: Ramon Areny (paer en cap de 1939 a 1941), Juan José Arnaldo Tárrega (1941-1943), Víctor Hellín Sol (1943-1952), Blas Mola Pintó (1952-1957), Casimiro Sangenís (1967-1974) i Miquel Montaña (1974-1976).[1] La influència dels leridanistas del Caliu Ilerdenc se va tornar a fer patent en 1942, quan la Diputació de Lleida, presidira aleshores per Josep Maria de Porcioles, creà l'Institut d'Estudis Ilerdencs (IEI), una institució destinada a promoure i exaltar la cultura lleidatana, contraposant-la sovint al concepte unitari de cultura catalana defensada, entre d'altres, per l'Institut d'Estudis Catalans. Tot i això, el poder polític del Caliu Ilerdenc minvaria a partir de 1956, amb lo nomenament d'Alberto Fernández Galar com a governador civil de Lleida. Avui dia encara existeix l'associació Caliu Ilerdenc, formada per 44 membres (2007) de diverses ideologies. Entre altres activitats, reparteix premis de caràcter cultural.[5]

Datació

ANY 1948

MÉS No Informat

DATA EXACTA N.I.

DÈCADA 1940s

Localització

LOCAL GENÈRIC N.I.

LOCALITAT

MUNICIPI LLEIDA

COMARCA SEGRIÀ

PROVÍNCIA LLEIDA

COMUNITAT AUTÒNOMA CATALUNYA

TERRITORI PRINCIPAT

Dades víctima/es

VÍCTIMA (FÍSICA) INDIVIDUS DIVERSOS

QUALIFICACIÓ VÍCTIMA CATALANS, EN GENERAL

VÍCTIMA (JURÍDICA) N.I.

CATEGORIA VÍCTIMA JURÍDICA N.I.

Dades autor/s

AUTOR/S EDUARDO AUNÓS PÉREZ

QUALIFICACIÓ AUTOR/S ADVOCAT, ASSAGISTA I POLÍTIC LLEIDATÀ, DESTACAT PER HAVER ESTAT MINISTRE DE JUSTÍCIA DURANT EL FRANQUISME

TIPUS D'ORGANITZACIÓ (1r nivell) PRIVADA

TIPUS D'ORGANITZACIÓ (2n nivell) ENTITAT REGIONAL-CULTURAL

ORGANITZACIÓ CALIU ILERDENC

Classificació

TIPOLOGIA (1r nivell) DISCURS DE L'ODI (HATE SPEECH)

SUBTIPOLOGIA (2n nivell) Discurs de l'odi (altres)

Elements discursius

Negació de la unitat territorial de Catalunya

Negació de la unitat de la llengua catalana

Fonts

NOTÍCIA

NACIONAL.CAT, EL Marc Pons 31/12/2017 Els altres intents de tabarnitzar Catalunya

INFORMACIÓ

VIQUIPÈDIA N.I. Eduard Aunós Pérez

VIQUIPÈDIA N.I. Leridanismo