El Ministre Aunós proposa al vaticà que les diocesis catalanes siguin regides per bisbes espanyolistes per tal de redreçar la lleialtat eclesial amb la utilització de la llengua catalana

FITXA 0789

Narració dels fets

DESCRIPCIÓ La política del govern de Primo de Rivera, assimilista, intentava eliminar qualsevol rastre de catalanitat per transformar els catalans en espanyols. Tenia la utopia d’assolir un estat castellà la unitat del qual exigia la uniformitat en tots els terrenys, cívic, religiós i cultural. Després de la degradació de la Mancomunitat com a pas previ a la seva derogació, Primo de Rivera s’hagué d’enfrontar a la realitat social de la vida quotidiana de Catalunya. Mereix una remarca especial l’obsessió del dictador contra la fidelitat de l’Església catòlica a les arrels populars de Catalunya, de manera que la lleialtat eclesial en la utilització de la llengua catalana va representar al general una neurosi greu. El maig de 1926 el ministre de Treball, Comerç i Indústria, Eduardo Aunós i Pérez, havent fet un viatge a Roma, en va passar un informe al dictador sobre les «relaciones diplomáticas con el Vaticano».[496] Segons aquest informe, «las causas que hacen que el clero catalán esté alejado de la obra españolista del Gobierno» és l’actuació del cardenal Vidal i Barraquer, i perquè al Vaticà s’ha intentat presentar «a todo el catalán como perseguido en sus íntimos sentimientos religiosos por el Gobierno central, suponiendo que éste ha iniciado una era de violencia que puede perturbar hondamente la conciencia católica del país. (...) Hoy nos maravilla que el Vaticano observe para con los catalanistas españoles una conducta harto en contraste con la que ha seguido Irlanda o con la que sigue en Alto Adigio, con las minorías germanas, aunque en modo alguno pueda compararse el profundo fundamento de religión o de raza alegado por irlandeses y tiroleses con la exageración del extremismo catalán». El ministre hi proposava introduir reformes a l’Església de Montserrat a Roma, al Col·legi espanyol i als ordes religiosos. Hi feia un detallat informe de la seva visita al Col·legi i es queixava que «los alumnos que allí envían las Diócesis catalanas son francamente separatistas, sin recatarse de ello, y al punto de provocar algunos lamentables incidentes que no han sido corregidos con las debidas y rápidas sanciones». Quan el ministre va visitar el cardenal Gasparri, secretari d’Estat del Vaticà, Eduardo Aunós l’havia informat que el nou govern de la dictadura havia provocat la desaparició dels partits polítics «fundados algunos de ellos en la ficción de dar personalidad a alguna región con grave peligro futuro para la unidad patria, punible tendencia que el Gobierno actual había logrado cortar enérgica y radicalmente en todos sus aspectos, salvo en el religioso por no haber encontrado hasta el presente momento todo el debido apoyo de la Santa Sede para cortar los abusos cometidos por los regionalistas antipatriotas que se habían refugiado en las iglesias como último y único baluarte que les restaba. (...) Entendía deber solicitar ante todo el auxilio de la Santa Sede para evitar que la Sagrada Religión pueda servir para que tras ellos se oculten intereses bastardos e indignos». La resposta del secretari d’Estat, segons el ministre, fou que havia entès que es referia al problema catalanista i «que hizo protestas de que el Vaticano siempre había sido opuesto a favorecer semejantes tendencias». En vista de la desaprovació vaticana d’aquestes idees, el ministre li començà a enumerar totes les coses que feien els capellans catalans: distribució de fulls en català sobre la Bernadette, adopció de noms de pila de sants medievals per distingir-se els capellans catalans dels espanyols, el canvi de la pronunciació del ritus llatí a diversos bisbats de Catalunya, la introducció de devocions amb el títol de «Pietat catalana» i la creació en el si del vaticà Centre Internacional d’Estudis Arqueològics d’una secció especial per a Catalunya. El ministre va demanar «que por el Vaticano se hiciese una pública declaración general contraria a semejantes tendencias perturbadoras». Eduardo Aunós va denunciar el cas del cardenal Vidal i Barraquer, del qual el cardenal Ga

CONSEQÜÈNCIES El fet és que, gràcies a uns contactes diplomàtics amb el Vaticà, d’ençà de 1928 l’Estat espanyol va assolir constrènyer els bisbes catalans cap a l’obediència de la seva política anticatalana després d’una visita d’inspecció del general de la Companyia d

OBSERVACIONS [496] Ministerio de Asuntos Exteriores. Archivo General y Biblioteca. Clero. Ministerios. Trabajo. [497] Ministerio de Asuntos Exteriores. Archivo General y Biblioteca. Fondo Histórico, lligall 2824. [498] Ramon Muntanyola. Vidal i Barraquer, cardenal d

Datació

ANY 1926

MÉS Maig

DATA EXACTA N.I.

DÈCADA 1920s

Localització

LOCAL GENÈRIC DECLARACIONS

LOCALITAT

MUNICIPI MADRID

COMARCA N/A

PROVÍNCIA MADRID

COMUNITAT AUTÒNOMA MADRID

TERRITORI RESTA DE L'ESTAT

Dades víctima/es

VÍCTIMA (FÍSICA) INDIVIDUS DIVERSOS / FRANCESC D'ASSÍS VIDAL I BARRAQUER

QUALIFICACIÓ VÍCTIMA BISBES CATALANS / BISBE DE SOLSONA, ARQUEBISBE DE TARRAGONA I CARDENAL

VÍCTIMA (JURÍDICA) ESGLÈSIA CATÒLICA ROMANA

CATEGORIA VÍCTIMA JURÍDICA ENTITAT RELIGIOSA

Dades autor/s

AUTOR/S EDUARDO AUNÓS PÉREZ

QUALIFICACIÓ AUTOR/S MINISTRE DE TREBALL, COMERÇ I INDÚSTRIA DURANT LA DISCTADURA DE PRIMO DE RIVERA

TIPUS D'ORGANITZACIÓ (1r nivell) PÚBLICA

TIPUS D'ORGANITZACIÓ (2n nivell) ACE - ADMINISTRACIÓ CENTRAL DE L'ESTAT

ORGANITZACIÓ MINISTERIO

Classificació

TIPOLOGIA (1r nivell) DISCRIMINACIÓ LINGÜÍSTICA

SUBTIPOLOGIA (2n nivell) Discriminació lingüística (altres)

Elements discursius

[[]]

Fonts

INFORMACIÓ

NEVA DINS EL VIDRE (BLOG) CAPÍTOLS DEL LLIBRE DE FRANCESC FERRER I GIRONÈS 21/01/2015 CATALANOFÒBIA 22: TORNAR A COMENÇAR. LA CANÇÓ DE L'ENFADÓS

VIQUIPÈDIA Eduard Aunós Pérez

LLIBRE

FERRER GIRONÈS, FRANCESC (2000), Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història. Ed. 62.