Dos polítics espanyols publiquen un assaig en què consideren Catalunya "el peligro nacional"

FITXA 0051

D. José Martos. Font: BNE

D. Julio Amado. Font: BNE

Resenya del llibre Peligro Nacional al diari El Cantábrico, 11/07/1901

Contingut

1 Narració dels fets
2 Datació
3 Localització
4 Dades autor/s
5 Classificació
6 Elements discursius
7 Fonts

Narració dels fets

DESCRIPCIÓ Quan el moviment catalanista feia les primeres passes, dos joves valors del partit conservador, José Martos O'Neale i Julio Amado Reyngondaud, van publicar el volum 'Peligro nacional. Estudios e impresiones sobre el catalanismo' (Madrid, 1901). Es tractava d'un alerta estrident i melodramàtica sobre el risc que Catalunya es convertís a curt termini en una altra Cuba, aquesta vegada dins dels confins peninsulars. Però, en l'apartat de les solucions, Martos i Amado no les proposaven només contra els catalanistes (lleis repressives d'excepció, desterraments), sinó contra el conjunt de la societat sospitosa: prohibició absoluta del "dialecto catalán" a l'espai públic, "incompatibilidad de los catalanes para ejercer cargos oficiales al servicio del Estado en Cataluña", substitució de tot el clergat local per eclesiàstics "de otras provincias españolas", supressió de l'aranzel proteccionista per castigar la burgesia fabril, etc.

Hom observà que, al 1901, el Governador Civil de Lleida proposà importar clergues castellans a Catalunya per evitar la propagació de la llengua catalana: “Si se quiere evitar la propagación de la lengua catalana hay que confiar los intereses de la Iglesia en Cataluña y la dirección de las consciencias cristianas, como así mismo la propagación y conservación de la fe católica, a obispos y sacerdotes de otras provincias españolas.” S'ha d'esmentar que en José Martos, un dels autors d'aquesta obra era, justament, l'esmentat governador civil. Així, la cita textual segurament fou extreta de Peligro Nacional.

Segons recollit sense referència en la novela històrica Tempesta (2015), de Heribert Vogt, a 'El Peligro Nacional' s'hi feien afirmacions com: "Es menester exterminar un noventa y ocho por ciento de los moradores de esta noble tierra..", referit a Catalunya.

CONSEQÜÈNCIES Des de llavors i fins a la Guerra Civil, la catalanofòbia ("... la ingrata conducta del pueblo catalán...") va ser un ingredient estable de la retòrica espanyolista, especialment en les campanyes autonomistes de 1907, de 1918-1919 o de 1931-1932, i fins i tot va constituir la plataforma personal de polítics com Antonio Royo Villanova. Amb dos subtemes principals: l'econòmic ("Cataluña ha sido el hereu de la pobre España", "si las provincias catalanas han medrado ha sido a costa del resto del país", "después de todo, viven de nuestro sudor y de nuestra sangre"), amanit amb amenaces més o menys explícites de boicot comercial; i el lingüístic ("¿vamos a consentir que en aquellas regiones furibundamente autonómicas salgan niños de la escuela sin apenas saber hablar castellano?", es preguntaven els mestres nacionals de la comarca de Alcañiz a finals de 1918). (Citat a Culla, 2009).

OBSERVACIONS El José Martos O'Neale (1864-1921) va ser un periodista i polític que va ocupar càrrecs de responsabilitat, especialment com a Governador civil. En el moment d'escriure el Peligro nacional era Governador civil de Lleida per segona vegada (entre el 20 de febrer de 1901 i el 10 de desembre de 1902), després d'haver-ho sigut de Saragossa i abans de ser-ho de València. Li repel·lia qualsevol forma de catalanitat, i ell mateix explica referent a la primera estada com a Governador civil, que essent convidat a presidir la cinquena edició dels Jocs Florals de la ciutat, en què el curador era mossèn Jaume Collell (un dels patriarques del catalanisme conservador i moderat), el discurs de mossèn Collell el va indignar tant que va aixecar-se de la cadira de president i va abandonar l'acte, amb la conseqüent sorpresa de l'auditori. Collell senzillament va fer referència a Irlanda que en aquella època es trobava en plena reivindicació de la Home Rule (l'autonomia). Durant el Tancament de caixes, com a mesura de protesta contra l'impost d'Utilitats i del Treball que gravava amb un tipus més alt a Barcelona que a Madrid, en Martos va pressionar per evitar-ne la difusió als diaris lleidetans, però tot i així encausà la Veu del Segre i a l'autor d'un article titulat "Quin fastich".

El març de 1900, com a cap de la Junta Provincial d'Instrucció Primària amenaçà els mestres d'obrir-los un expedient governatiu si no ensenyaven en castellà, atesa la il·legalitat d'ensenyar en català, i que la llengua catalana "origina perjuicios de difícil remedio a la infancia de hoy". També carregà contra les caramelles, ordenant a la policia que els detingueren. També prohibí el cant dels Segadors, fins al punt de no poder cantar l'himne als Jocs Florals de 1900, com s'havia fet cada any, i arribant al punt de suposar una denuncia al republicà Josep Estadella que va escriure una poesia amb aquest títol publicada a La Veu del Segre.

En Julio Amado Reygondaud va ser director de "La Correspondencia Militar", també conegut com "La Correspondencia", un diari publicat a Madrid, fundat al 1877 i, cap al 1913, tenía una tirada de uns 16.000 exemplars. El seu ideari era belicista en tots els episodis bèlics de la guerra colonial de finals del segle XIX, ademés del seu conservadorisme polític i de la defensa dels interessos corporativistes de l'exèrcit. En aquest sentit destacaria la campanya en defensa de la Llei de Jurisdiccions a l'any 1909, la qual seria responsable indirecta de l'aparició de la coalició Solidaritat Catalana i dels primers èxits del catalanisme polític. Segons sembla, al 1907 s'hauria publicat en les pàgines del diari: "El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego". "La Correspondencia Militar". Madrid. 13 de desembre de 1907. (Vegéu la FITXA 0135 en aquesta Wiki)

La experiència d'en Martos com a Governador civil de Lleida, i la del militar Julio Amado escortant a en Dato durant un breu viatge per Catalunya, foren la base empírica per a escriure el Peligro nacional.

Cal indicar que la noticia de la publicació va tindre una amplia difusió a la premsa del moment, pel que es veneren molts exemplars d'aquest llibre profundament catalanòfob, especialment entre l'estament militar.

També és molt interessant comentar que possiblement, un conegut enfrontament amb en Martos fou el punt d'inflexió de la carrera militar del president Macià, abans de passar-se a la política. En Martos amollà diverses frases provocatives contra el catalanisme al Casino Principal de Lleida (al carrer Major), davant de part de la burgesia lleidatana i alguns prohoms del catalanisme local. Com és habitual entre el catalanisme, hom es va contenir, excepte en Macià. Però en ser el Martos el seu superior, en Macià va anar a casa, es va canviar la roba de militar per la de civil, i tornant al Casino, el va contestar.