Article de Menéndez Pidal a El Imparcial de Madrid, on defensa el decret Romanones, afirmant que les "Corts catalanes mai no varen tenir per llengua oficial el català"
FITXA 0421
Contingut
Narració dels fets
DESCRIPCIÓ 15 de desembre de 1902- Menéndez Pidal publica l'article "Cataluña bilingüe" a El Imparcial de Madrid, on defensa el decret Romanones, afirmant, per exemple, que les "Corts catalanes mai no varen tenir per llengua oficial el català".
«… allí verán que las Cortes de la Confederación caialano-aragonesa jamás tuvieron por lengua oficial el catalán; que los ;reyes de Aragón, aun los de dinastía catalana, empleaban el catalán solo en Cataluña, y usaban el español no solo en las Cortes de Aragón, sino eu las relaciones exteriores, lo mismo con Castilla ó Navarra que con los reyes infieles de Granada, de África ó de Asia, pues aun en los días de más importancia de Cataluña el español se imponía como lengua del reino aragonés y el catalán se reservaba para los asuntos peculiares del condado catalán». ... «No veo por qué se han de alarmar los catalanistas. El Estado na es enemigo del habla catalana. El interés del Estado y el de las variedades lingüísticas es bien conciliable, á costa sólo de que varias regiones sean bilingües, fenómeno necesario para la vida de todos los países del mundo».
Per contradir les queixes que emergeixen de tots els àmbits catalans i sobretot el missatge adreçat al rei per Joan Maragall, l’intel·lectual espanyol Ramón Menéndez Pidal publica un article al diari El Imparcial el dia 15 de desembre de 1902 titulat «Cataluña bilingüe» que tàcitament dóna suport al reial decret del comte de Romanones. S’ha de fer ressaltar aquest article en l’àmbit de la catalonofòbia, atès que l’autor era un intel·lectual molt valuós com a historiador i filòleg, i perquè, d’altra banda, hi desplega tot de mentides i sibil·linament mostra els objectius i propòsits sobre el futur de la llengua catalana. Entre les mentides afirma: «Las Cortes de la Confederación catalano-aragonesa jamás tuvieron por lengua oficial el catalán.»[399] Més endavant també suggereix que la castellanització de Catalunya era un fet d’ençà del segle XV, perquè els poetes «cansados de la disciplina erudita de una escuela amanerada, se acogieron gustosos a escribir en castellano, atraídos a un centro superior de cultura y de vida nacional fresca y exuberante»; a més, el poble català «siempre admiró y comprendió la materia poética castellana (...) por fuerza del encanto irresistible de un sentimiento artístico más elevado, y no ciertamente por la presión centralizadora. (...) ¿Cuál es mayor injusticia? Pedir a los catalanes que oficialmente se sirvan del idioma español, que tan metido en las entrañas llevan, o pretender que cada individuo quite tiempo y atención a sus quehaceres, para hacer estudios de purismo y violentos esfuerzos para descastellanizar lo que a la boca se le viene castellanizado?». La darrera falsedat que escriu és afirmar que els interessos de l’Estat «en nada cohiben los intereses de la literatura catalana». Per justificar aquesta falòrnia i com a prova de l’engalipada, diu que l’any que comença el renaixement de la llengua gràcies a Aribau coincideix amb el decret «que declaró oficial en la enseñanza el idioma español». Un cop dit això, comença a desenvolupar la seva concepció lingüística. Per començar, planifica el bilingüisme: «Los catalanistas más ensimismados pueden perfectamente conservar las cualidades superiores que les envanecen, sin dejar de ser bilingües; y así podrán fraguarse un ideal que cuadrará mejor con la noble manía que les domina, proponiéndose, no ya hablar solo catalán, que es bien poca cosa, sino, hablando catalán y español.» Pel que fa a l’ús oficial i administratiu, estableix: «Los catalanistas pueden tachar de centralismo arbitrario el uso de la lengua española en Cataluña, pero es deber de los gobernantes el mantenerla y afirmarla; ya que tan firme arraigo tiene.» Aquest arrelament no deu ser pas gaire ferm, ja que programa amb precisió la manera com s’ha d’implantar el castellà entre els catalans: «Y esto, mejor que con esfuerzos repentinos y acaso pasajeros, se debe procurar con previsiones atinadas y con la lentitud perseverante de la administración inteligente y de la instrucción pública, tarea todavía más propia de la vida de un monarca que del breve flujo y reflujo ministerial.» Des de l’intent primerenc per introduir el castellà a Catalunya obligant-lo en l’administració i en tot el sistema escolar fins a l’article de Menéndez Pidal, ja hi ha hagut set monarques, diversos regents entre reials i militars, quatre presidents de república, dictadors de tota mena, i tots han adoptat previsiones atinadas i lentitud perseverante, sense dir naturalment «l’administració intel·ligent de la instrucció pública» que l’obligació, cal recordar-ho, s’inicià legalment el 1768. Tot seguit mostra la gran hipocresia de què és capaç, la qual el delata: «El Estado, lejos de buscar la muerte del catalán, debe promover su estudio, aunque no el estudio empírico y elemental de la escuela, que es innecesario y no se puede sumar con el preciso de la lengua nacional, sino el estudio más profundo y científico en la Universidad.» Entra en una contradicció total. Primer diu que els catalans han de ser bilingües però després afirma que no cal estudiar la llengua catalana a l’escola sinó a la universitat, com si fos un fòssil. Aquesta voluntat de fer bilingües els catalans anys a venir tindrà molt de predicament. Els castellans es pensen que han de ser monolingües i prou, però que els catalans, ells sí, han de ser bilingües. No saben que els catalans de fa temps som conscients de la necessitat de ser poliglots per viure en aquest món intercultural i tolerant (Ferrer i Gironès, 2000: 191-192).
CONSEQÜÈNCIES
OBSERVACIONS [399] Ricard Albert i Joan Gassiot (Parlaments a les Corts Catalanes, Barcino, 1928) asseguren que l’oratòria política en català segurament fou de les primeres mostres a Europa d’ús d’una llengua vulgar en l’àmbit parlamentari. Germà Colon (El español y el catalán, juntos y en contraste, Ariel, 1989) també sosté que el català es va utilitzar de seguida en la diplomàcia i com a llengua habitual a la cúria reial.
Datació
ANY 1902
MÉS Desembre
DATA EXACTA 15/12/1902
DÈCADA 1900s
Localització
LOCAL GENÈRIC DIARI
LOCALITAT
MUNICIPI MADRID
COMARCA N/A
PROVÍNCIA MADRID
COMUNITAT AUTÒNOMA MADRID
TERRITORI RESTA DE L'ESTAT
Dades víctima/es
VÍCTIMA (FÍSICA) INDIVIDUS DIVERSOS
QUALIFICACIÓ VÍCTIMA CATALANOPARLANTS EN GENERAL
VÍCTIMA (JURÍDICA) N.I.
CATEGORIA VÍCTIMA JURÍDICA N.I.
Dades autor/s
AUTOR/S RAMÓN MENÉNDEZ PIDAL
QUALIFICACIÓ AUTOR/S FILÒLEG I HISTORIADOR ESPANYOL, MEMBRE ERUDIT DE LA GENERACIÓ DEL 98
TIPUS D'ORGANITZACIÓ (1r nivell) N.I
TIPUS D'ORGANITZACIÓ (2n nivell) N.I.
ORGANITZACIÓ N.I.
Classificació
TIPOLOGIA (1r nivell) DISCURS DE L'ODI (HATE SPEECH)
SUBTIPOLOGIA (2n nivell) DISCURS DE L'ODI (ALTRES)
Elements discursius
Fonts
INFORMACIÓ
VIQUIPÈDIA N.I. Cronologia de la repressió del català
VIQUIPÈDIA N.I. Ramón Menéndez Pidal
VIQUIPÈDIA N.I. El Imparcial
WIKIPEDIA (castellà) N.I. El Imparcial
NEVA DINS EL VIDRE (BLOG) CAPÍTOLS DEL LLIBRE DE FRANCESC FERRER I GIRONÈS 19/05/2015 CATALANOFÒBIA 18. El català. De llengua literària a perill polític
LLIBRE
FERRER GIRONÈS, FRANCESC (2000), Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història. Ed. 62.
DOCUMENT
BIBLIOTECA NACIONAL DE ESPAÑA (HEMEROTECA) N.I. El Imparcial
BIBLIOTECA NACIONAL DE ESPAÑA (HEMEROTECA) N.I. El Imparcial (Madrid. 1867). 15/12/1902
